Present continu. Agraïments. I la vida concentrada.

Tinc la sensació de viure la vida concentrada en un pot. Tot és dens, dolç, intens.

Provo d'escriure allò que els meus ulls gairebé no tenen temps de veure...

Avui, com ahir, ens hem perdut una posta de sol preciosa, de color rosa fúcsia. L'he vist de reüll entre les branques del baobab que hi ha al costat del caminet de sorra que porta al poble. Ens l'hem perdut perquè anàvem a casa de la veïna a saludar i a presentar-nos. Ens ha explicat l'Amadou, el peixeter, que aquí es considera molt greu passar per davant d'algú i no saludar-lo. Diu -cosa que em sembla raonable i entranyable a l'hora-, que si saludes a algú i, pocs metres més enllà algú altre t'agredeix, aquell a qui has saludat pot considerar-se conegut teu i tens l'oportunitat que et vingui a donar un cop de mà. M'ha semblat molt pràctic. Les salutacions formen part de l'essència africana. I he decidit que pot ser pràctic aprendre a saludar en seereer, per si de cas. Nafio Mehemeen Mbaldo Fedee jam Jam soom. De moment arribo aquí. Suficient per arrencar un somriure a les iaies palmarineses. M'encanten. Amb els seus mocadors de colors embolicats al cap, de conjunt amb la resta del vestit i amb els seus culs prominents apuntant cap al cel, mentre carreguen els "bassins" al cap, plens de peix o verdures músties... I m''encanta el seu somriure desdentegat.

A part de les salutacions, hem tingut uns dies especialment emotius pel que fa a l'intercanvi de paraules amb la gent.

Dissabte vam fer una festa oficial al Lyceé on hi havia totes les autoritats de la zona, un grup folklòric, tots els alumnes, els pares i algun turista despistat. Es va presentar oficialment el projecte de les bicicletes i, després d'esperar dues hores a que s'omplis el pati, després dels parlaments en wolof, serer i francès i després de les ballaruques de les dones del poble, finalment, el supervisor general de l'institut, monsieur Aliu Kandé, va llegir, un per un, els noms dels 65 primers receptors de les bicicletes. Vam poder escoltar tímids uis i ois, amb els primers noms, que es van anar alçant a mesura que avançava la llista. Les corredisses per fer-se la foto al costat de la bici nova, van omplir el pati de pols. Semblava que, en lloc de seixanta cinc, fossin tots els alumnes els que tinguessin una bici, de tant contents que estaven tots. Són generosos i agraïts.

I això és el que estem rebent des de dissabte. Salutacions de nens, pares, àvies, desconeguts. Gairebé tothom coneix el projecte i ens pregunten si som nosaltres els toubab (blancs) que hem portat les bicis. I quan diem que si, ens responen que mai sabrem com d'agraïts estan del gest. Encara que no tinguin una bicicleta, el sentiment de pertanença a la comunitat és tant gran, que ens ho agraeixen igual. I ens ho agraeixen amb serenor i sincerament. Encara hi ha molta feina a fer, però l'energia d'aquestes encaixades de mans, la fan de molt més bon portar.

Ara i aquí. Han passat moltes més coses. Ja aniran sortint. La memòria em falla cada dia més i em sembla impossible recordar cada emoció, cada pas, cada gest.

La memòria s'adapta a viure en el present continu del vaivé de les onades.