L'Atlàntic. O com confiar en la vida.

Bàsicament, fa xafogor. De dia, de nit, a tota hora notes la humitat calenta que t'acarona. Però llavors, el mar, l'oceà, l'Atlàntic, et recorda que és a prop i t'envia una  alenada més fresca, més suau. Una carícia que t'assossega i et permet respirar.

4 de novembre. Només portem 4 dies aquí i hem fet un munt de coses.

Dakar vestit de diumenge, amb els carrers buits i la platja plena a vessar de cossos negres, perlats per les gotes de l'oceà. Dakar vestit de dilluns, amb els carrers plens, les mans encaixades, els tractes per comprar bicicletes... Tot és senzill en aquest lloc. Són amables. No pas amb excés, però et sents acompanyat i gens estrany en terra estranya.

I ara, Palmarin. El retrobament amb el seu paisatge ha estat amable. Ens ensenya la cara més verda, plena d'aigua, d'ocells, de vida. El retrobament amb les cares conegudes ha estat amorós, senzill, com un: -hola, què tal? com vas?- que no fa pensar que haguem estat fora massa temps. Fèlix, Jean Pierre, Françoise, Salomon... tornen a caminar i pedalar al nostre costat. Pregunten, ensenyen, busquen respostes amb la mirada, esperen les seves bicicletes. 

I no marxaré d'aquí sense que les tinguin. 

VOTA EL NOSTRE PROJECTE 1 COP AL DIA DURANT AQUEST MES I PODREM ACONSEGUIR 2.500 €!