Aquests dies he après una cosa. Bé, n'he après moltes, però vull parlar d'una. Vull parlar del rebre, del donar, del demanar i de l'acceptar allò que reps. Vull parlar de solidaritat.
Segons Wikipèdia: "La solidaritat és un sentiment de pertinença a un mateix conjunt que fa paleses les obligacions entre els seus membres, sobretot pel que fa a l'ajuda mútua".
La cultura senegalesa que vaig descobrint, és molt solidària. Qualsevol membre de la comunitat és acollit a qualsevol casa per descansar, menjar, beure, en cas que ho necessiti. D'aquesta manera, qui l'acull pot tenir la certesa que ell o els seus familiars seran acollits a qualsevol casa del país el dia que ho necessitin. És una ajuda mútua que enforteix els lligams d'un poble. I el que més em commou és que no hi ha l'obligació de fer-ho, sorgeix, és quelcom natural.
Com tot en aquesta vida, però, hi ha alguns però. Hi ha desajusts entre la teoria i la realitat. Observant, em sembla entendre que alguns d'aquests desajusts es donen quan comencem a qüestionar-nos que tots formem part del mateix conjunt. Quan apareixen les diferències. Uns som rics, uns altres som pobres, uns tenim poder, uns altres som submisos, uns som blancs, uns altres som negres, uns som homes, uns altres som dones... llavors, costa més ser solidari perquè ja no pertanyem al mateix grup.
També hi ha diferències en relació a allò que hom creu que necessita. Tots els sentiments de necessitat són respectables, gens qüestionables. Tal vegada la qüestió és que ens costa discernir entre allò que necessitem, allò que desitgem o allò que cobegem.
El que també he observat de les experiències viscudes és que hi ha formes de donar, de rebre, de demanar... Hi ha qui dóna desinteressadament, qui rep des del cor, qui demana des de la cobdícia; hi ha qui dóna esperant quelcom, qui rep sense reconèixer el gest, qui demana amb la certesa de la necessitat... i és complexe saber on et trobes a cada moment.
Per això estic aprenent una cosa que espero que em serveixi per créixer amb tota aquesta experiència. I és a fer les coses des del cor. Dins del cor hi tinc una maquineta que s'encén i s'apaga segons el que sent. Quan s'encén, em permet avançar i reconèixer el bon camí. Quan s'apaga, m'aturo a observar què és el que no funciona. Així, poc a poc, la vida es va posant al seu lloc.
La solidarité est de donner avec le coeur.
