I res del que està passant a cada moment s'assembla a res del que ha passat en moments passats. Els ritmes d'aquesta segona etapa de l'aventura han començat accelerats. Vam arribar carregats amb l'energia de la manera de fer de casa nostra i està costant més del que m'agradaria descarregar-la i canviar les piles.
Em ve de gust absorbir de nou el ritme d'aquí.
Però la realitat és una altra. La Carlota, la Glòria, l'Esther, la Paula, la Mireia, en Pol, la Txell, en Pau. Ara en Gonzalo i en Lluís. Més endavant altres amics, voluntaris, col·laboradors, ... ompliran amb la seva energia els espais que mai es buiden. I n'estic encantada. Tot i que exhausta, encantada.
Un dia, ja fa temps, vaig desitjar tenir un hostal. Als 40 anys tindré un hostal, em vaig dir. Ho sabeu que allò que un desitja, tard o d'hora s'acompleix? El dia 20 vaig fer 41 anys. El dia 19 vaig cuinar a la casa de la platja, la casa dels voluntaris, pels amics que estan treballant aquests dies amb nosaltres. Vaig obrir i tancar el meu hostal en una sola nit. Ja se m'ha complert un altre desig (i ja en van dos aquest inici d'any).
***
Tocant de peus a terra. El projecte de les bicicletes ens està donant molta feina i moltes satisfaccions. Ho confesso, de tant en tant se m'escapa alguna llagrimeta. Hem posat a punt més de 50 bicis, totes les bicicletes dels voluntaris estan pintades de color groc. Hem entregat bicicletes a la Fundació Lluís Llach. Hem reparat més de 40 bicicletes a Dikhanor i unes altres tantes al taller de la Fundació. Hem fet un camp de futbol. Hem pintat un mural a l'Institut. Hem fet classes de castellà. Tantes mans són un regal. Estem posant ordre a totes les idees i el projecte avança. Tot flueix. Tot passa com ha de passar.
I avui és diumenge i estrenaré el meu vestit taibass.
Tenim els peus bruts i el cor content.
