Present continu. Agraïments. I la vida concentrada.

Tinc la sensació de viure la vida concentrada en un pot. Tot és dens, dolç, intens.

Provo d'escriure allò que els meus ulls gairebé no tenen temps de veure...

Avui, com ahir, ens hem perdut una posta de sol preciosa, de color rosa fúcsia. L'he vist de reüll entre les branques del baobab que hi ha al costat del caminet de sorra que porta al poble. Ens l'hem perdut perquè anàvem a casa de la veïna a saludar i a presentar-nos. Ens ha explicat l'Amadou, el peixeter, que aquí es considera molt greu passar per davant d'algú i no saludar-lo. Diu -cosa que em sembla raonable i entranyable a l'hora-, que si saludes a algú i, pocs metres més enllà algú altre t'agredeix, aquell a qui has saludat pot considerar-se conegut teu i tens l'oportunitat que et vingui a donar un cop de mà. M'ha semblat molt pràctic. Les salutacions formen part de l'essència africana. I he decidit que pot ser pràctic aprendre a saludar en seereer, per si de cas. Nafio Mehemeen Mbaldo Fedee jam Jam soom. De moment arribo aquí. Suficient per arrencar un somriure a les iaies palmarineses. M'encanten. Amb els seus mocadors de colors embolicats al cap, de conjunt amb la resta del vestit i amb els seus culs prominents apuntant cap al cel, mentre carreguen els "bassins" al cap, plens de peix o verdures músties... I m''encanta el seu somriure desdentegat.

A part de les salutacions, hem tingut uns dies especialment emotius pel que fa a l'intercanvi de paraules amb la gent.

Dissabte vam fer una festa oficial al Lyceé on hi havia totes les autoritats de la zona, un grup folklòric, tots els alumnes, els pares i algun turista despistat. Es va presentar oficialment el projecte de les bicicletes i, després d'esperar dues hores a que s'omplis el pati, després dels parlaments en wolof, serer i francès i després de les ballaruques de les dones del poble, finalment, el supervisor general de l'institut, monsieur Aliu Kandé, va llegir, un per un, els noms dels 65 primers receptors de les bicicletes. Vam poder escoltar tímids uis i ois, amb els primers noms, que es van anar alçant a mesura que avançava la llista. Les corredisses per fer-se la foto al costat de la bici nova, van omplir el pati de pols. Semblava que, en lloc de seixanta cinc, fossin tots els alumnes els que tinguessin una bici, de tant contents que estaven tots. Són generosos i agraïts.

I això és el que estem rebent des de dissabte. Salutacions de nens, pares, àvies, desconeguts. Gairebé tothom coneix el projecte i ens pregunten si som nosaltres els toubab (blancs) que hem portat les bicis. I quan diem que si, ens responen que mai sabrem com d'agraïts estan del gest. Encara que no tinguin una bicicleta, el sentiment de pertanença a la comunitat és tant gran, que ens ho agraeixen igual. I ens ho agraeixen amb serenor i sincerament. Encara hi ha molta feina a fer, però l'energia d'aquestes encaixades de mans, la fan de molt més bon portar.

Ara i aquí. Han passat moltes més coses. Ja aniran sortint. La memòria em falla cada dia més i em sembla impossible recordar cada emoció, cada pas, cada gest.

La memòria s'adapta a viure en el present continu del vaivé de les onades.

Bitxets i talls d'aigua.

25 dies a Palmarin. I ja em sento com a casa. La rutina, però, no ha traspassat encara el portal.

Les hores es succeeixen sense solució de continuïtat i és gairebé impossible planificar res. El ritme i el destí els marca el pas de les hores. Val més deixar-se portar per la corrent de la mangrova; qui sap si ens portarà a una petita illa de sorra blanca...

Aquesta setmana anem una mica més ordenats, ja que tenim visita: la Marien, membre d'una de les empreses que ha aportat diners al projecte Bicicletes per l'Educació. La seva estada amb nosaltres és doblement profitosa. Per un costat ens aporta noves visions i ens ajuda a desencallar petits bloqueijos i per l'altre, ens serveix d'excusa per seguir descobrint racons d'aquest racó de món. A més, és una gran companya, amb un somriure serè i amb qui estem molt a gust.

A part d'ella, tenim altres companys. Viuen a casa, al jardí, al teulat, al pou... són els bitxets. Bitxets de totes mides i colors. Alguns de silenciosos, altres de massa sorollosos, alguns invisibles però presents en forma de cagalló al capçal del llit... Hi ha els bitxets de dia i els bitxets de nit. Alguns són presents permanentment. De nit surten dragonets, mosquits, papallones, grills, escarbats pudents, escarbats gegants, escarbats diminuts ... s'enfilen per les parets i per les cames, festegen amb la llum de les bombetes blanques, cada vespre. N'hi ha centenars. I fan companyia.

I hi ha els bitxets de dia. Sobretot ocells. De mil colors, amb el bec gros, amb la cua llarga... cridaners, molt cridaners. Saltironegen pels baobabs i juguen a cuit i amagar amb l'objectiu de la càmera. De dia també hi ha els animals de fora la casa, els que viuen més enllà del jardí: cabres, porcs, gossos, gats, vaques, ases, cavalls, llangardaixos gegants... alguns els veiem passar pel camp de davant, prenent nescafé amb llet en pols des de la terrassa.

I finalment, hi ha els que ja han assolit una categoria pròpia. En Dragui i en Nessi. El primer és un dragonet gegant que viu a la porta de la sala d'estar. L'altre dia gairebé mor encaixat entre la paret i la porta. Va fer un crit tant esgarrifós, que vaig pensar que ja no es refaria. Però encara hi és, ha sobreviscut i ara tanco la porta amb molt de compte. En Nessi viu al pou. És un varà del Nil. No sé si hi va caure de petit o si hi viu de dia i de nit surt... li vaig demanar a la mestressa de la casa i em va dir que sempre li ha vist, però que li sembla que a vegades surt. No ho sé. Vaig estar temptada de treure'l, però he optat per no interferir en la seva sort. Qui sap, al pou potser hi és feliç...

Ja em sento com a casa. Tinc animals domèstics. Un dragonet i un varà...

Ah, i avui hi ha hagut un tall d'aigua que afecta Ngalou, on vivim, i Ngonoumane, el poble del costat. I els plats per rentar a la pica... ja em sento com a casa... 

Xarxes socials i encaixades de mans. O com navegar sense wi-fi...

El meu petit ordenador s'ha adaptat tant bé al ritme senegalès, que ha decidit deixar de funcionar. Ces't pas grave. Les primeres fotos, algún document de treball i el full d'excel amb els càlculs de les despeses diàries en CFA dividides per 655 i convertides a euros, han desaparegut en la immensitat fosca de la pantalla. Quina angoixa, maleït sia. No poder acompanyar les entrades del blog amb fotografies poètiques i ben enquadradres m'ha tingut uns dies remoguda.

Superat l'ensurt, segueixo escrivint dit a dit al teclat de la tablet. Potser aquesta entrada serà sense foto. O potser hi poso algun selfie fet amb el mòvil i em quedo tant ample. He provat de trobar algun cable dels milers que portem que connecti la tablet amb la càmera. Inviable. Només em queda anar al ciber (la foto del lloc si que la penjaré, perquè em costa massa descriure'l), descarregar les fotos si hi ha sort i tenen lector de targeta SD, pujar-les al dropbox i des de la tablet, penjar-les al facebook i al blog.

La vida sense cables. La vida sense connexions.

I mentre els meus absurds neguits de navegació em distreuen la ment, en el món real de Palmarin no deixen de passar coses que sí que són realment importants. Aquí la gent es saluda a tota hora. Es presenten. S'acosten i et diuen que han sentit a parlar del projecte -Monsieur et Madame veló-, ens feliciten. Et fan una encaixada de mans. I et donen les gràcies.

Són tranquils i agraïts. Gent sense pressa que es mou per una xarxa sense fils sorprenentment sòlida. Aquests dies hem voltat bastant amb el cotxe de la Fundació d'en Lluís Llach i hem anat pujant gent que s'espera, amb temperància, al costat de les carreteres plenes de pols. Hi ha estudiants que van a l'escola del poble veí, senyores que porten a vendre les verdures que han collit a l'hort, nois que van a la capital de la regió a fer un tràmit, soldats que canvien de quarter, venedors a porta freda que vénen carregats de productes comprats a M'bour o Dakar... tots es mouen al ritme del que el destí els depara. No corren, però avancen. I tard o d'hora arriben. I agraeixen el gest sense excés d'entusiasme però amb agraïment sincer.

I quan demanes un cop de mà, te'n donen deu. I quan no saps alguna cosa, tot es mou per oferir-te la resposta. Naveguem sense fils i les coses passen de veritat.

PD. Vaig dir que escriuria sobre l'arribada de les bicicletes. Ho tinc anotat tot a la meva llibreta de mà. Algun dia potser ho transcriuré.

Realitats, mosquits i xancletes

De lluny vaig creure que les llargues hores de calor i la falta de distraccions, sense tele, amb poques estones de connexió a Internet, i el ritme pausat dels africans, em farien fàcil la tasca d'escriure.

Res més lluny de la realitat.

Les distraccions ens apareixen a cada pas. Els pocs quilòmetres que separen el Yokam -o chez noi- del poble de Ngonoumar, on es concentra la major part de l'activitat de la zona (ajuntament, mercat, gasolinera, botigues, institut...), es fan eterns tant si hi anem a peu com amb bicicleta. A cada pas ens trobem algú a qui saludar, nens que volen que els arreglem bicicletes que semblen tretes directament de cal drapaire, senegalesos que viuen a Espanya i ens aturen per parlar una estona, llangardaixos gegants que ens creuen pel davant arrossegant la seva llarga cua...

Tampoc la calor ens atura. En fa molta, però t'hi acostumes. I quan en fa massa per bellugar-te, només queda submergir-te a l'Atlàntic o a l'ombra d'un baobab. Res d'escriure davant una pantalla.

I el ritme dels africans, tot i que pausat, em sorpren per la seva fluidesa. Tot es va succeïnt sense solució de continuïtat. En el proper post miraré de resumir com va ser l'arribada i la posada a punt de les primeres bicis. Un llarg cap de setmana sense pauses, sense horaris, com si l'únic important sigui fer allò que s'està fent.

I finalment, els mosquits. Apareixen puntuals a les cinc de la tarda. I amb molta gana. Hem après que, a partir d'aquesta hora, cal estar al costat del mar. La brisa no els agrada. Diu en Pol, tot fent el gest de volar amb els braços, que és perquè no els deixa volar bé. Així que seure vora mar a partir de les cinc, a més de lliurar-nos dels mosquits, ens permet contemplar unes postes de sol d'un roig grisenc que assoseguen tots els neguits.

"Àfrica fa soroll de xancla. Passos arrossegats que sembla que no porten enlloc i no obstant van construïnt el camí (Inès i Romà)".

L'Atlàntic. O com confiar en la vida.

Bàsicament, fa xafogor. De dia, de nit, a tota hora notes la humitat calenta que t'acarona. Però llavors, el mar, l'oceà, l'Atlàntic, et recorda que és a prop i t'envia una  alenada més fresca, més suau. Una carícia que t'assossega i et permet respirar.

4 de novembre. Només portem 4 dies aquí i hem fet un munt de coses.

Dakar vestit de diumenge, amb els carrers buits i la platja plena a vessar de cossos negres, perlats per les gotes de l'oceà. Dakar vestit de dilluns, amb els carrers plens, les mans encaixades, els tractes per comprar bicicletes... Tot és senzill en aquest lloc. Són amables. No pas amb excés, però et sents acompanyat i gens estrany en terra estranya.

I ara, Palmarin. El retrobament amb el seu paisatge ha estat amable. Ens ensenya la cara més verda, plena d'aigua, d'ocells, de vida. El retrobament amb les cares conegudes ha estat amorós, senzill, com un: -hola, què tal? com vas?- que no fa pensar que haguem estat fora massa temps. Fèlix, Jean Pierre, Françoise, Salomon... tornen a caminar i pedalar al nostre costat. Pregunten, ensenyen, busquen respostes amb la mirada, esperen les seves bicicletes. 

I no marxaré d'aquí sense que les tinguin. 

VOTA EL NOSTRE PROJECTE 1 COP AL DIA DURANT AQUEST MES I PODREM ACONSEGUIR 2.500 €!