El meu petit ordenador s'ha adaptat tant bé al ritme senegalès, que ha decidit deixar de funcionar. Ces't pas grave. Les primeres fotos, algún document de treball i el full d'excel amb els càlculs de les despeses diàries en CFA dividides per 655 i convertides a euros, han desaparegut en la immensitat fosca de la pantalla. Quina angoixa, maleït sia. No poder acompanyar les entrades del blog amb fotografies poètiques i ben enquadradres m'ha tingut uns dies remoguda.
Superat l'ensurt, segueixo escrivint dit a dit al teclat de la tablet. Potser aquesta entrada serà sense foto. O potser hi poso algun selfie fet amb el mòvil i em quedo tant ample. He provat de trobar algun cable dels milers que portem que connecti la tablet amb la càmera. Inviable. Només em queda anar al ciber (la foto del lloc si que la penjaré, perquè em costa massa descriure'l), descarregar les fotos si hi ha sort i tenen lector de targeta SD, pujar-les al dropbox i des de la tablet, penjar-les al facebook i al blog.
La vida sense cables. La vida sense connexions.
I mentre els meus absurds neguits de navegació em distreuen la ment, en el món real de Palmarin no deixen de passar coses que sí que són realment importants. Aquí la gent es saluda a tota hora. Es presenten. S'acosten i et diuen que han sentit a parlar del projecte -Monsieur et Madame veló-, ens feliciten. Et fan una encaixada de mans. I et donen les gràcies.
Són tranquils i agraïts. Gent sense pressa que es mou per una xarxa sense fils sorprenentment sòlida. Aquests dies hem voltat bastant amb el cotxe de la Fundació d'en Lluís Llach i hem anat pujant gent que s'espera, amb temperància, al costat de les carreteres plenes de pols. Hi ha estudiants que van a l'escola del poble veí, senyores que porten a vendre les verdures que han collit a l'hort, nois que van a la capital de la regió a fer un tràmit, soldats que canvien de quarter, venedors a porta freda que vénen carregats de productes comprats a M'bour o Dakar... tots es mouen al ritme del que el destí els depara. No corren, però avancen. I tard o d'hora arriben. I agraeixen el gest sense excés d'entusiasme però amb agraïment sincer.
I quan demanes un cop de mà, te'n donen deu. I quan no saps alguna cosa, tot es mou per oferir-te la resposta. Naveguem sense fils i les coses passen de veritat.
PD. Vaig dir que escriuria sobre l'arribada de les bicicletes. Ho tinc anotat tot a la meva llibreta de mà. Algun dia potser ho transcriuré.
No hay comentarios:
Publicar un comentario