Les distraccions ens apareixen a cada pas. Els pocs quilòmetres que separen el Yokam -o chez noi- del poble de Ngonoumar, on es concentra la major part de l'activitat de la zona (ajuntament, mercat, gasolinera, botigues, institut...), es fan eterns tant si hi anem a peu com amb bicicleta. A cada pas ens trobem algú a qui saludar, nens que volen que els arreglem bicicletes que semblen tretes directament de cal drapaire, senegalesos que viuen a Espanya i ens aturen per parlar una estona, llangardaixos gegants que ens creuen pel davant arrossegant la seva llarga cua...
Tampoc la calor ens atura. En fa molta, però t'hi acostumes. I quan en fa massa per bellugar-te, només queda submergir-te a l'Atlàntic o a l'ombra d'un baobab. Res d'escriure davant una pantalla.
I el ritme dels africans, tot i que pausat, em sorpren per la seva fluidesa. Tot es va succeïnt sense solució de continuïtat. En el proper post miraré de resumir com va ser l'arribada i la posada a punt de les primeres bicis. Un llarg cap de setmana sense pauses, sense horaris, com si l'únic important sigui fer allò que s'està fent.
I finalment, els mosquits. Apareixen puntuals a les cinc de la tarda. I amb molta gana. Hem après que, a partir d'aquesta hora, cal estar al costat del mar. La brisa no els agrada. Diu en Pol, tot fent el gest de volar amb els braços, que és perquè no els deixa volar bé. Així que seure vora mar a partir de les cinc, a més de lliurar-nos dels mosquits, ens permet contemplar unes postes de sol d'un roig grisenc que assoseguen tots els neguits.
"Àfrica fa soroll de xancla. Passos arrossegats que sembla que no porten enlloc i no obstant van construïnt el camí (Inès i Romà)".
No hay comentarios:
Publicar un comentario