Fa dies que no escric. Els meus ulls s'han acostumat al paisatge de Palmarin, el meu gust s'ha acostumat als sabors de Palmarin i el meu cos s'ha acostumat als canvis de temperatura de Palmarin. I em costa trobar coses noves per deixar anotades en aquest petit diari.
Avui provaré de fer un recull d'anècdotes, que són constants, de petites històries que em trobo cada dia. Potser els que em llegiu des de la distància les trobeu entretingudes. M'hi esmeraré, perquè siguin entenedores i, si us bé de gust, us permetin intuir quelcom d'aquesta realitat tant diferent que visc des de fa uns mesos.
Enterraments i bateigs. Fins ara, les històries més personals dels meus veïns les havia anat mirant de reüll, sense entrar-hi de ple. Hem estat tant atrafegats amb el projecte, les visites, la casa de la platja... que les històries del costat han anat passant com quan tens la tele posada de fons i no la mires. Aquesta setmana, després d'uns dies buscant silenci, he posat els ulls en un lloc fora de les bicis i fora de mi mateixa. I he anat de bateig! Desenes de dones vestides amb els seus vestits de colors estaven reunides al pati de la casa de la mare del nounat. Amb plates metàl·liques plenes a vessar de
tieboudienne {gebujén}, assegudes en petits bancs, en grups escampats, algunes -les més grans o més riques, no ho sé- dins les habitacions, assegudes sobre estores de plàstic. Totes allà, passant l'estona. La mare ha sortit de la seva habitació vestida i maquillada com una actriu el dia de la gala dels Òscar. S'ha deixat fotografiar i ha acceptat les 500 CFA que li hem donat l'Anna (de
Viajes Bici) i jo. És costum a Senegal, ens deia la Vintu, la filla de la Hadi. Sí, com a casa nostra no fa massa, pensava jo. Tant iguals i tant diferents. La Hadi no ha vingut. S'ha mort un parent proper a Gàmbia i cal organitzar l'enterrament. En aquests casos, es reuneix la família -això vol dir fills, germans, cosins, tiets i altres parents- i entre tots paguen les despeses que suposa enterrar un familiar mort. No en conec l'import, però aquí res és barat. La setmana passada una tieta de la Fatu també es va morir. La van portar a l'Hospital a Dakar i ja no se'n va sortir. La van enterrar a Joal, perquè arribar a Palmarin és massa car. Ce'st la vie. Naixement i mort. Pagar per viure i pagar per morir. A vegades em sembla tant absurd... Ah, i encara em queda anècdota. De camí del bateig vam parar a saludar la millor amiga de la Vintu. El seu marit va morir fa 4 mesos, de sobte. M'explicava, amb un somriure, que ella ha estat de dol tot aquest temps, sense sortir de casa i sense poder-se posar arrecades. Diumenge se li acaba el dol. Em va convidar a la festa. Segur que es posarà les seves millors gales i menjaran tieboudienne. No hi aniré. És la seva festa. A mi els diumenges m'agrada passar-los a casa i regar el jardí.
Foc. No he parlat de brutícia cap dia, crec. La gestió dels residus no té res a veure amb la que estem acostumats a casa nostra. Fan com feia l'avi: llençar-ho al femer i cremar-ho de tant en tant. Menys les restes orgàniques, que es llencen en un piló fora de casa on vénen els porcs i les cabres a fer l'aperitiu, la resta, tot i que es genera poc residu perquè hi ha poc consum envasat, es crema. A casa tenim un forat on es va acumulant la brossa i, de tant en tant, l'encenem. El dijous passat la Fatu, que ve a donar-me un cop de mà amb la neteja de la casa, va decidir que era el moment de fer foc. La Fatu, que és tot un personatge, amb set criatures al seu càrrec (quatre de seves i tres de la seva germana), sense marit, i amb més ocellets al cap que tots els que vénen cada dia a esmorzar engrunes de pa, doncs la Fatu, no s'havia de l'existència del forat i havia anat fent un piló de basura al solar del costat de casa. A les 7 del matí el va encendre i va seguir la seva rutina. A les 8 allò anava cremant. I a les 9, just quant sortíem cap a Djiffer amb bici, vaig preveure una catàstrofe imminent, doncs el foc s'havia anat escampant per les fulles seques i estava a 10 cm de la tanca de baladre de casa. Baladre sec, vent sec, foc calent. Des de la teulada de la casa veïna en obres, els paletes i jo ens vam mirar durant tres segons. Mentre jo arrencava a córrer cap a l'aixeta, ells cridaven: "aigua, aigua, tira-hi aigua". La resta va ser cosa de mil·lèsimes de segon. El foc va trobar els baladres i es va alçar ataronjat i rugent fins a dos metres. També va ser qüestió de segons tenir cinc homes amb cubells i mànegues apagant el foc. Van córrer perill un parell de bicis que estaven just darrera els baladres i va córrer perill la instal·lació elèctrica de casa. La resta, com que no es va cremar, millor deixar-ho córrer. En 10 minuts va estar tot controlat i tots vam seguir la nostra jornada. No va passar res, però em va recordar la por que em fa el foc.
Uff, ja m'he allargat. En guardo alguna al calaix per més endavant.
En realitat avui volia parlar de silencis i de sorolls. He estat uns dies en silenci. Hi havia molt soroll a fora i a dins meu. I em costava trobar l'espai per ordenar les lletres i escriure. Mica en mica es va calmant, interromput ara i adés per un senyor de Ngonoumane que vol comprar una bici, per uns catalans que vénen a visitar la Biblioteca d'en Lluís Llach, pel petit Marcel que s'escola per un forat de la valla, per la piuladissa dels ocells, pel soroll de fons de les onades... Silenci. Soroll. A dins i a fora. I aquí segueixo, a Palmarin. Una coma en el mapa de la meva història.
