Retorns sense comiat

 

Acaben de venir dos marrecs a casa. Diu un que ja ens coneixem. Ens vam saludar l’altre dia al poble. Nes. Sap el meu nom i el repeteix. Nes, Nes. El seu amic em crida pel nom genèric : toubab (blanca). - Toubab, podem seure aqui ? I ja me’ls trobo assegut a les cadires de lona del porxo de l’entrada. Son en Lamin Sarr i en Bobauma Youf. A aquest el recordo del poble, per la seva mirada estràbica, que el fa més simpàtic encara. Son educats, pacients. Es veuen el got de suc que els ofereixo amb la velocitat calmada dels nens d’qaui, que em segueix sorprenent. Es queden  asseguts. Pregunten. On vius ? On vas? Quan tindrem una bicicleta? Els responc i també els pregunto. I poc a poc desgranen, amb sencillesa, alguns dels seus misteris. Els seus germans grans van marxar a Espanya. Sense papers. Va ser dificil. El germà d’en Lamin és mort. El germà d’en Bobauma viu a Espanya, pero ell no sap on.

La conversa s’acaba quan els pregunto si volen fer una volta amb la meva  bicicleta. No obtinc resposta, abans que els pugui recordar que, sobretot, no surtin de la zona del jardi, ja han desaparegut per la porta del carrer, cap a fora. Pedalaran fins a no poder més per la pista. Abans pero , han tingut temps de demanar-me permis per deixar les xancletes a l’entrada…

 

Demà tornem a casa. No ens acomiadem de res ni de ningu. Ha estat un dia més, ple de coses, de trobades, d’histories, com cada dia. Hem sopat amb en Jon i la Bego. Son simpàtics i vegans. I amb els nens de la seva escola de handicapes han fet uns saquets de tela plens de sal de Palmarin. Els vendran als toubab per recollir fons per l’escola. Els 10 primers els he comprat jo. Saquets de sal. Petits records que m’enduc a casa i que retornen en forma de rialla de qui els ha cosit.

 

I el germà gran d’en Lamin va morir a Espanya atropellat per un camio mentre anava en bicicleta. Tal dia farà un any.